dimecres, 6 de maig de 2015


ACTE PRIMER DE MAIG - CCOO BLLAPAG 
30 d'abril 2015

Intervenció de Toni Mora

Bona tarda companyes i companys. Moltes gràcies per compartir junts aquesta estona al nostre acte central del Primer de Maig. Gràcies Jaume Bosch per la teva presència, per la teva intervenció i per la teva magnífica feina habitual en defensa de la classe treballadora del Baix Llobregat, des de les institucions i des del carrer. Gràcies en nom del sindicat, de les CCOO.

Gràcies Isabel

Un agraïment també especial als companys i companyes homenatjats avui. La lluita de moltes i molts sindicalistes incansables que fan gran aquest sindicat està avui representat per tots vosaltres, gràcies en nom del vostre sindicat.

Invocar a la utopía como un elemento inspirador para un proyecto social no es algo que esté muy de moda. Vivimos dominados, por lo menos aparentemente, por la cultura de lo eficaz, de lo pragmático, de lo verificable. En nombre de esta cultura se ha proclamado el réquiem por las utopías. Y, sin embargo, son muchos, somos muchos los que tenemos motivos más que suficientes para buscar y proclamar un proyecto de sociedad en clave de utopía. Utopía que para nosotros ni se confunde con mito ni con quimera. Utopía es algo que no existe, aquí y ahora, pero está en el horizonte como objetivo, como inspiración de algo nuevo que puede existir. Algo “inédito pero viable”

Són paraules de 1988 i de Joan N.Garcia Nieto. Paraules que podem dir que sonen molt actuals. I es que per molts i moltes aquest 2015 pot significar l’inici d’un gran canvi, d’una gran alternativa. Per molts i  moltes aquest any ens obliga a aixecar la mirada i fer-la més ample, a un camí que cal transitar, i que hem de fer junts i juntes amb molta altra gent.

I el nostre sindicat també llegeix i ha de llegir el moment. Un sindicat que som nosaltres, les persones que el formem. Un sindicat que sempre ha fet una anàlisi ajustada del que significa ésser un agent de transformació social al servei de la classe treballadora.

Alguns i algunes, molts, diran que la nostra utopia és quotidiana, jo estic d’acord. Que cal mesurar forces i estar enganxats a terra. Enganxats als problemes quotidians dels treballadors i les treballadores. Que nosaltres hem de negociar convenis, representar cada vegada més gent, guanyar eleccions sindicals i reclamar millores laborals als centres de treball. Sobretot allà on puguem organitzar la gent, on la gent vulgui organitzar-se amb nosaltres.

Totes i tots estarem d’acord que cal reivindicar la derogació de la reforma laboral del 2012 antisocial, a la mida d’explotadors que acomiaden treballadors injustificadament, a la mida de les corporacions empresarials que destrueixen horaris, calendaris, drets dels treballadors i precaritzen la vida de tantes companyes i companys.


Totes i tots entenem que el sindicat ha de lluitar per millorar salaris, la salut a la feina que mai pot ser objecte de canvi negocial, la igualtat real entre dones i homes, la gestió conjunta de la diversitat als centres de treball. Hem de fer un sindicat més fort arreu, amb més capacitat contractual, un reforç de la negociació col·lectiva, estendre la protecció dels convenis a tots els sectors.

Convenim totes i tots que hem de fer un sindicat més útil a la classe treballadora actual, orgullosos del nostre passat i present de lluita per la democràcia, pels drets de ciutadania, contra les retallades, per una educació i una sanitat públiques i de qualitat, per una renda garantida de ciutadania.

I és que el nostre major aval és la nostra presència, lluita i utilitat als centres de treball, el paper de tants homes i tantes dones, els nostres delegats i delegades, les nostres Seccions Sindicals.

Tots i totes estem d’acord.

Però ara ens toca fer un pas endavant. Cal estar d’acord, i cal debatre, escoltar-nos, dir-nos les coses que funcionen i que no. Cal omplir de contingut el procés d’Assemblea Sindical Oberta que començarà demà a Barcelona.
I no serà fàcil. Per què haurem de reimpulsar l’organització, redefinir espais, admetre errors, canviar hàbits, obrir les finestres per què el vent de la història del futur entri al sindicat.

Potser serà el nostre gran desafiament. Un repte per a totes i tots, començant per la direcció actual. I pot significar l’inici d’un procés de canvi. Com ha canviat la classe treballadora, també ha de canviar el sindicat.

Dones i homes que cal que expressem propostes, neguits, que cal que, a desgrat d’equivocar-nos, arrisquem.

Volem un sindicat possible, rentable, assumible als paràmetres habituals, a vegades un pèl endogàmics?

Volem un sindicat A per la gent ja organitzada i un sindicat B per allò que alguns volen incrustar-nos a les nostres ments com a nova classe social: el precariat?
Volem un sindicat sense política, sense voluntat de transformar políticament la societat, una suma d’especialistes i tècnics acotats cadascun a la seva parcel·la?
Volem un sindicat de dones i homes, però on els homes continuïn ocupant realment el poder?
Volem un sindicat amb base logística als locals però sense projecte social i polític, només suma de les nostres representacions sectorials?

Volem un sindicat que vulgui generar cultura de progrés, d’activisme, de canvi, que arrisqui, que sigui més horitzontal, que no tingui por a la denúncia, a l’alternativa, a les aliances, a rendir comptes, a teixir un relat, estratègia, projecte, un camí de lluita real contra corrent si cal?

Jo només dic sí a l’última pregunta

Continuem dient i fent amb tota la coherència possible. Continuem fent i dient que les paraules són eines d’acció i subversió. Que hi ha una societat injusta que cal canviar i uns governs titelles dels poderosos que cal foragitar.

Si no és ara quan?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada