Biografia Joan N. García-Nieto




Joan N. García-Nieto neix a Barcelona el 9 de Juliol de1929. La seva és una família benestant, del món del comerç i de la Banca. Als 15 anys, el 1944, ingressa al monestir de Nostra Senyora de Veruela, prop de Saragossa, en el noviciat dels jesuïtes. Del 53 al 55 dona classes en el col•legi dels Jesuïtes de Montsió, a Mallorca. Del 1955 al 57 fa estudis d’economia, sociologia i sindicalisme a launiversitat de Deusto, després de fer els estudis de filosofa a Sant Cugat. Quan acaba els estudis a Deusto, a l’estiu del 57 té una experiència de vida i treball amb els obrers del Pla Badajoz, realitzant feines de pic i pala al mateix nivell dels obrers que realitzaven aquella obra mastodòntica. Ja a Bilbao havia participat en algunes lluites obreres, com les d’Euskalduna i Alts Forns, tenint també contacte amb els miners de la Camocha a Astúries.

Dels seus estudis a Deusto surt la seva tesi El Sindicalisme cristià a Espanya,  fruit dels seus contactes amb dirigents del PSOE i l’UGT, exiliats a Tolosa així com amb gent de la CNT. Del 57 al 61 estudia Teologia a Dublín (Irlanda) i després, ja sacerdot, amplia els seus estudis d’economia i sindicalisme a l’Escola d’Economia i Política de Londres. A partir del 63, ja a Barcelona, inicia les seves classes a l’Escola Superior d’Administració d’Empreses (ESADE) i entra en contacte amb els moviments catòlics obrers (JOC; HOAC i ACO) A partir del 65 es trasllada a Cornellà a un pis de dues habitacions de la Satèl•lit. Treballa  com a consiliari dels diversos grups d’Acció Catòlica Obrera, com la JOC, ACO o la HOAC, que són els que li diuen: si vols ser com nosaltres has de venir a viure amb nosaltres. És al voltant de Joan que es va formant l’embrió del que després seran les Comissions de Barris i Fàbriques i en el seu entorn es van formant les avantguardes de gent jove que, en molt poc temps, seran decisives perquè la nostra comarca sigui punta de llança del moviment obrer de tot l’Estat, amb la convocatòria de les vagues generals que es van fer en la clandestinitat, en ple franquisme.

Va ser detingut el 24 de Gener de 1969 juntament amb altres vint-i-u reunits a casa d’Alfons Comín. Era una reunió amb la vídua d’Emmanuel Mounier, el filòsof francès sobre el Personalisme. La major part van ser posats en llibertat aviat, però Comín fou empresonat a la Model i Joan Confinat a La Cova de Manresa, vigilat estretament per la policia, amb un règim de visites similar al de la Model i amb l’amenaça d’un consell de Guerra, durant quatre mesos.
Tenia una preocupació especial per la joventut i fruit d’això va ser l’estudi que va fer juntament amb el seu gran amic Alfons Carlos Comín i que es va materialitzar en el treball – Estudi JOVENTUT OBRERA I CONSCIÈNCIA DE CLASSE, estudi centrat en la realitat de Cornellà. Segons les seves paraules, l’estudi es referia “ a la joventut que treballa, i més concretament a la joventut que ha emigrat…que s’ha instal•lat en els barris perifèrics…” Juntament amb Comín i amb molts altres cristians compromesos en les lluites obreres i contra la dictadura van ser inspiradors i creadors del moviment Cristians pel socialisme, vital en el començament del diàleg marxisme-cristianisme i en el compromís i organització de molts cristians en les organitzacions de classe (en els sindicats clandestins, fonamentalment en aquells temps CC.OO i en els partits de l’esquerra marxista-comunista).

A Cornellà el seu pis era el centre de reunió de molta gent i a casa seva es feien seminaris sobre Moviment Obrer. En el 70 va ser un dels participants en el grup que va acabar creant les Comissions de Barris i Fàbriques, que va suposar l’organització i formació d’innombrables joves de Cornellà i de tot el Baix Llobregat. Aquest grup en un primer moment es va integrar a Bandera Roja, però amb la pràctica de lluita que s’estava duent, va arribar un moment (1973-74); en què es va veure la necessitat de confluir amb el PSUC, cosa que es va fer al llarg de 1974. Joan va ser la persona necessària que en els moments gravíssims de la dictadura, quan aquesta matava als treballadors, denunciava els fets assassins de la dictadura a l’església de Santa Maria o la de San Miquel, davant la mort del treballador de la tèrmica del Besòs, o de l’obrer de Seat, o l’execució de Puig Antich o la mort de tants i tants quants van caure en mans de la dictadura. Fou necessari per a la creació de l’Escola de Formació Social del Baix Llobregat, lloc de  formació políticsindical de molts joves i no tan joves. Va ser la persona necessària perquè molts creients, a través de les Comunitats Populars, o de CPS, o del seu treball diari i personal, s’integressin en el Moviment Obrer i en les seves organitzacions de classe. Joan fou la persona unitària i de consens que va dirigir la paraula i la salutació als vaguistes del Baix en les Vagues generals de 1988 i 1993, fins i tot en els últims moments quan ja estava amb molts problemes de salut.

Va ser la persona necessària per a poder plantejar un projecte de reconstrucció de la memòria de les lluites de la nostra comarca, mitjançant la creació per part dels sindicats de la Fundació Utopia, la qual va presidir fins a la seva mort i a la qual va fer donació del seu arxiu personal on es recullen les lluites que es van desenvolupar en la nostra comarca des dels anys seixanta fins a l’arribada de la democràcia. El mètode de Fonts Orals engegat inicialment per la seva germana María Carmen García-Nieto, també morta a primers de desembre de 1997, ha suposat disposar d’un fons documental de primer ordre sobre les lluites i en general sobre la nostra història. Poc amic d’homenatges, va rebre el de la Ciutat de Cornellà l’any 1989. En el discurs d’acceptació de la medalla d’or que se li va lliurar, en l’Església de Santa María de Cornellà va dir que “hi ha quatre, cinc coses a les quals no he renunciat i no vull renunciar: En primer lloc, fill de Catalunya, vivint a Cornellà durant 25 anys, i al mateix temps identificat amb els que han vingut de fora buscant una llar, buscant el pa, buscant el treball…. En segon lloc no renunciaré a ser un home de fe cristiana viscuda en el si de la comunitat de base de Cornellà, dels moviments de la comarca, de cristians pel socialisme…. Tampoc renuncio a continuar sent fill de San Ignasi, amb una Companyia amb vocació de frontera, amb vocació total de lluita per la justícia…Finalment, ni renuncio ni els que estem aquí renunciarem, a la nostra militància sindical, en el meu cas en el si de Comissions Obreres; en el meu cas també, en el si del Partit Socialista Unificat de Catalunya, però lluitant per una gran pluralitat entre tota l’esquerra, entre els homes i dones que volem un món més solidari”.

Des de principis dels anys vuitanta, va acompanyar a un grup que va començar a tractar la problemàtica dels joves que queien en situació de marginació, sobretot per consum de drogues. Va ser una lluita llarga que es va constituir en una obsessió per a ell: Era la gent que sortia del sistema, o millor, que el sistema expulsava, joves que acabaven irremeiablement en l’addicció a les drogues, addicció que els duia a robar per a poder consumir i en definitiva acabaven a la presó. Fins a la seva mort es va multiplicar per aquest sector intentant gestions amb polítics, amb membres de la judicatura, amb el mateix govern, per a aconseguir indults per als reinserits. L’any 1990 va participar en la constitució de la Coordinadora Contra la Marginació de Cornellà, l’entitat que va resultar del treball d’aquell grup inicial dels vuitanta, entitat que encara avui segueix sent fidel als principis dels seus fundadors i que segueix treballant en la labor d’ajuda als més febles. Persona solidària per convicció, també va participar en la creació d’ACCIÓ SOLIDÀRIA CONTRA L’ATUR, Entitat pionera a donar suport a la promoció de l’ocupació, subvencionant des d’eines per al treball, o ajudes per a la autoocupació o per a ajudes puntuals. Va morir el 23 de juliol de 1994, mentre deia la missa de vuit del matí. El seu cor, malalt des de feia molt temps va deixar de bategar. Havia complert pocs dies abans els seus 65 anys. Per a molts, amb ell, es perdia un referent de la comarca, de Cornellà. Però a molts,  l’exemple de la seva vida els va dur a un compromís total amb els més desfavorits. I per descomptat: mai l’oblidarem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada